Te’n vas amb el corrent de gent que corre,
deixant buida la casa i el carrer
on els arbres s’adormen al vaivé
de l’aire. I romanc sol, altiva torre
que vetlla solituds, soliu xiprer
gaudinià, ara que mor el jorn
i retorna l’ocell al seu brancatge
i enjoia el port la vela al seu retorn.
Tot és enyor si miro al meu entorn,
I a dintre meu ets tu l’únic paisatge.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada