Per l’heura que, fidel, enllaça els roures,
per la boira adormida sobre el camp,
pel pi que al cingle vetlla sense moure’s
l’aspriva solitud partit pel llamp,
pel rossinyol que enyora en el seu ram
l’amor llunyà i en llunyania el canta,
pel cel que el sol i l’estelada aguanta,
per Càstor i per Pòl·lux, déus germans,
et juro que ningú jamai i amb tanta
amor com jo no t’ha estimat abans.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada