Serena mar que vences ona a ona
l’efímera petjada del seu peu:
amb justesa la pagues tu amb el preu
de l’amor que ella em deu i mai no em dóna.
Jo també en càstig escriuré ara arreu
de la platja el seu nom sobre la sorra
i el deixaré esventar-se al grat del vent
com una vela blanca que s’encén
al miralleig de l’aigua i, si s’esborra,
ella en rebrà ull per ull i dent per dent.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada