M’afono en aigües negres de la nit,
oh circular jardí, tèbia clausura!
M’ignora el rostre l’àngel de l’oblit
que em barra el pas de la sendera obscura
i em vela el nom que és sense temps ni usura.
Mil ulls em llencen amb espasa encesa
de doble fil a l’humanal comesa
de viure i de morir i, en erm hostil,
cerco debades, fill de la incertesa,
Dèlia espriva, d’Ariadna el fil.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada