Era pel temps en què natura lleva
la vida arreu que amor em va ferir
amb dard suau d’una mirada teva.
Vaig creure’m mort quan vaig sentir el verí
que a dins del cor no em dóna ja mai treva.
I visc si és viure el viure dividit
entre la dolça mort que em crida al viure
i la vida que es mor a dins del pit.
I sóc encara lliure si és que és lliure
aquell qui al teu domeny viu asservit.
1 comentari:
Escrito com alma e coração!Parabéns poeta, seu pequeno poema traz muitos sentimentos a tona!
Publica un comentari a l'entrada