Vinc als jardins a retrobar-me en l’aire
nu, encalmat i a tot dolor mesell.
El temps batega a frec a frec de pell
i, en la pura claror, m’adreço al caire
adormit de la font. No fa pas gaire
que els nostres noms eren vivents aquí:
negada en l’aigua i per incert camí,
com qui retorna del més llarg viatge,
l’hora refeia en el mirall la imatge:
em veig jo en tu o bé et veies tu en mi?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada