En la ratlla que el cel i la mar fon,
on la vela és gavina i la gavina,
vela, filla de l’aigua rodamón,
dius que vas néixer tu, com la divina
Citerea, del cor d’una petxina.
Jo que sóc de secà i en l’avinença
allà no hi era, dono fefaença
que, en capbussar-te, el mar, de joia creix
i en l’ona fràgil el teu cos s’agença
tan graciosament com el d’un peix.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada