dimecres, 10 de setembre del 2008
1
La flama matinera feia enveja,
dalt del balcó, als raigs del primer sol
i, diadema tutelar, rumbeja
sobre el seu front la cabellera al vol,
mentre la pinta, com qui vol i dol,
vers l’orient l’arc tibant desdibuixa
dels set colors que l’atzabeja embruixa
fins a la gropa en ordenat vencill
tot fent tentines en la corda fluixa
de la freda rateta de l’espill.
2
Era pel temps en què natura lleva
la vida arreu que amor em va ferir
amb dard suau d’una mirada teva.
Vaig creure’m mort quan vaig sentir el verí
que a dins del cor no em dóna ja mai treva.
I visc si és viure el viure dividit
entre la dolça mort que em crida al viure
i la vida que es mor a dins del pit.
I sóc encara lliure si és que és lliure
aquell qui al teu domeny viu asservit.
3
La nit desperta el somni de la pell
i desvetlla la carn silenciosa.
A la finestra vetlla un cant d’ocell
i l’olor hivernal de la mimosa.
T’estimo encara amb un dolor tan vell
com el dolor del món. La llum primera
és la llum del teu nom. El xiscla el vent
i el bec en l’aigua verge i juganera
de cada font. Del meu penar silent
ets l’ahir i ets l’avui i n’ets l’espera.
4
En la ratlla que el cel i la mar fon,
on la vela és gavina i la gavina,
vela, filla de l’aigua rodamón,
dius que vas néixer tu, com la divina
Citerea, del cor d’una petxina.
Jo que sóc de secà i en l’avinença
allà no hi era, dono fefaença
que, en capbussar-te, el mar, de joia creix
i en l’ona fràgil el teu cos s’agença
tan graciosament com el d’un peix.
5
T’estimaré de nit: seré brivall
que et robi les besades una a una.
T’estimaré de jorn: dalt d’un cavall
et desfaré la cabellera bruna.
T’estimaré de nit mentre la lluna
abeuri el somni de la teva pell.
T’estimaré de jorn quan el clavell
rebentarà en la teva carn obscura.
T’estimaré tothora i serà bell
i vell l’amor, si amb cap remei no es cura.
6
Serena mar que vences ona a ona
l’efímera petjada del seu peu:
amb justesa la pagues tu amb el preu
de l’amor que ella em deu i mai no em dóna.
Jo també en càstig escriuré ara arreu
de la platja el seu nom sobre la sorra
i el deixaré esventar-se al grat del vent
com una vela blanca que s’encén
al miralleig de l’aigua i, si s’esborra,
ella en rebrà ull per ull i dent per dent.
7
Per l’heura que, fidel, enllaça els roures,
per la boira adormida sobre el camp,
pel pi que al cingle vetlla sense moure’s
l’aspriva solitud partit pel llamp,
pel rossinyol que enyora en el seu ram
l’amor llunyà i en llunyania el canta,
pel cel que el sol i l’estelada aguanta,
per Càstor i per Pòl·lux, déus germans,
et juro que ningú jamai i amb tanta
amor com jo no t’ha estimat abans.
8
Serosos carrerons, vells tabernaris,
on trafica la gent sota els fanals
rostres orbats i sexes solitaris,
amors engiponats de quatre rals,
mentida endiumenjada d’un or fals,
les vostres cridaneres llumeneres
seran final de totes les esperes?
De desengany la claveguera put.
Passa de llarg, cor meu que desesperes,
guarda gelós la teva solitud.
9
Amor em guia amb regna desigual,
atia l’esperó i el mos detura,
em fa menjar la pols del camí ral
i m’adelita en verdejant pastura.
L’ombrosa vall i l’esclatant altura,
el recer humil i el confortable jaç,
palaus de lluna i estelada al ras,
palaus de llum on tot al goig convida,
tot m’és igual si amor em guia el pas:
la joia, el dol, l’enyor, la mort, la vida.
Pintura de Kuzma Petrov-Vodkin, El bany del cavall roig.
1
Vinc als jardins a retrobar-me en l’aire
nu, encalmat i a tot dolor mesell.
El temps batega a frec a frec de pell
i, en la pura claror, m’adreço al caire
adormit de la font. No fa pas gaire
que els nostres noms eren vivents aquí:
negada en l’aigua i per incert camí,
com qui retorna del més llarg viatge,
l’hora refeia en el mirall la imatge:
em veig jo en tu o bé et veies tu en mi?
2
Filla del mar, hi ha somnis de sirena
en l’aigua dels teus ulls i en cada vena
et canta el meu vaixell amb tots els pals
enyorats de fagedes. Qui t’emmena
camí del vent a córrer a peu descalç
la clara senda de la nit, defora
les muralles vençudes de l’oblit?
Oh si restessis sempre més devora
d’aquesta font on és silenci humit
la joia cauta del meu cant no dit!
3
T’adorms sobre el meu pit i ara la lluna
cavalca somnis rere el finestral:
en borrallons dessobre el llit s’engruna,
emmiralla La Dôle amb plata bruna
i embruixa el Modigliani del capçal;
ca confident, ve a llepar el teu cos
amb nacres tímids i retorna alada
pels vells camins del cel a la contrada
on cerqui i mai no trobi cap repòs
semblant al teu, d’amor assossegada.
4
Com qui fenyia el pa, pastà l’argila
primera del teu cos el primer déu.
Vingueren també els altres a la fila
i, amb un estil que avui ja no s’estila,
et daven rínxols d’or, galtes de neu,
dentat de nacre i llavis de corall.
I amb l’aire digne d’una gran senyora
t’asseies al Liceu sense demora
obrint tota malèfica el ventall
com si obrissis la caixa de Pandora.
5
No caldrà pas que et digui que els teus ulls
són bells com t’ho diria el meu poeta.
Si l’oculista diu que es fan embulls
i confonen un dos amb una zeta
és que és un lleig, i ets enze si l’esculls.
Si vols, per tu, puc ara, com herètics,
cremar tots els apunts –ni falta em fan-
i els títols filològics hipotètics.
Seré oftalmòleg i els teus ulls seran,
llum dels meus ulls, eternalment poètics.
6
És esperant que jo trobo la sort,
mal que qui espera, diuen, desespera:
dolça m’apar, si miro avant, la mort,
amarg l’amor si giro els ulls enrere.
Del primer bes i de l’amor primera
el desamor em paga ara amb escreix;
és de l’enyor que el meu amor es peix
i és el record fidel tot el que em resta.
He donat el millor de mi mateix
i donaria, si ara fos, la resta.
7
Tot juga, Dèlia, al món, l’inútil joc
d’aparentar que viu i, amb folla dansa
gira que gira i torna al mateix lloc.
Quan ens fereix amor amb dard de foc,
tota la nostra vida fa mudança:
follia és seny i dol és alegria,
el blanc és negre i és el dia nit.
Amor m’ha despullat del meu sentit
i mai no sé si és la nit o el dia,
si camino despert o bé adormit.
Pintura: Vasil Kandinski
8
Si quis dormit non pecat, el qui peca
és per principi aquell qui està despert,
i, per tant, dolça amiga, mal si et reca,
cal acceptar com axioma cert
que el qui peca no dorm, i això que es perd.
I si et delita, Dèlia, el no dormir,
mal fas d’anar tot el sant dia en dansa.
És el treball un malaurat destí
de qui ni dorm ni peca. L’ensenyança
del bon Pavese aprèn: treballar cansa.
Pintura: Joan Miró
9
Ets un espai dins meu sempre poblat
de tendres veus i d’infantils musiques
per on pastura, famolenc ramat,
el llarg enyor de dies i hores riques
que només tu, memòria vivifiques.
Cruel, la mort, al fons amb morta nina
sotja l’espellifada teranyina
de tot allò que fou i encara prems
entre les mans talment una joguina
rescabalada del mirall del temps.
Pintura: E. Munch
dimarts, 9 de setembre del 2008
1
Vago tot sol per viaranys de llum
amb plors de dol i negra cabellera,
damnat auriga, ocell que a la primera
claror del sol, ferint a contrallum
amb daga antiga, occirà certera,
lluny del camí de l’enyorat boscatge
on vaig aprendre el dolç amor primer
i on el destí vesteix la teva imatge
tornada cendra, amb l’ufanós fullatge,
dolgut i tendre, de l’etern llorer.
Pintura d'A. Mingote, Apol·ló i Dafne
2
Te’n vas amb el corrent de gent que corre,
deixant buida la casa i el carrer
on els arbres s’adormen al vaivé
de l’aire. I romanc sol, altiva torre
que vetlla solituds, soliu xiprer
gaudinià, ara que mor el jorn
i retorna l’ocell al seu brancatge
i enjoia el port la vela al seu retorn.
Tot és enyor si miro al meu entorn,
I a dintre meu ets tu l’únic paisatge.
3
Acorralat en l’infinit de l’aire,
reneixo de l’abís i de l’escaire
del freu, i sóc sageta i aleteig,
esquer tenaç del somni, rei captaire
de l’inhòspit desert del cel, i veig
la sangonent claror que abeura els déus
en lluita fratricida que depassa
els espais abastables i els temps breus.
Sense treva l’amor sempre em percaça
En duel a mort on sóc caçador i caça.
4
Juguem a fet pel tèrbol laberint
de la secreta escala que empresona
amb ocres càlids, ona sobre ona,
l’àvida llum on s’apleguen sovint,
ombres reials, caçats a cop de fona,
els ocells tebis de la nit. La tarda
mor en la morta quietud del port
quan s’encela, cruenta, l’alabarda
aigües endins i boga la basarda
despietada i cega de la mort.
5
Sóc només flama ara que en la creu
em cremo i, renaixent amb l’ocellada,
canta la meva nit, oculta veu
de l’alba, aigües crismals d’obscura deu
que em rosegueu l’entranya. Sóc nounada
d’aquest dolor que engendra primaveres,
dolç àngel assegut al meu capçal,
anunciant que en ventre virginal
renaixerà l’infant de les esperes.
Després de Pasqua tornarà Nadal.
6
M’afono en aigües negres de la nit,
oh circular jardí, tèbia clausura!
M’ignora el rostre l’àngel de l’oblit
que em barra el pas de la sendera obscura
i em vela el nom que és sense temps ni usura.
Mil ulls em llencen amb espasa encesa
de doble fil a l’humanal comesa
de viure i de morir i, en erm hostil,
cerco debades, fill de la incertesa,
Dèlia espriva, d’Ariadna el fil.
7
Renaixeran llorers d’aquestes cendres
que ara sembrem damunt del nostre front.
Revifarem el foc amb sabes tendres
I amb sang novella pellarem l’afront
dolgut del somni. Bastirem un pont
per on les aigües manses de la pau
retornin, orenells que el xiscle blau
del cel estriparan de primaveres.
Arribarà a bon port la teva nau,
picassià colom que tot ho esperes?
8
U i tri, en la nit sento l’udol
fantasmagòric, foll, de la canilla
que acorralava en abissal cruïlla
la perseguida por del cabirol.
Si ve la mort a l’alba i m’abracilla
i, piadosa, tu em dónes la mà,
passaré el gual de l’última drecera
i vetllaré les armes del demà
amb la fidel sol·licitud del ca
que amb ulls de pedra als peus se t’arrecera.
9
No puc, Dèlia, dar-te altre país
que el meu cos, nervi a nervi, vena a vena,
ni altra heretat que el meu voler submís,
ni tresor d’altra vàlua ni mena
que el meu amor, del teu enyoradís.
En mi, per mi viuràs i amb mots incerts
bastirem somnis, defugint la crida
fugaç del temps, a tota joia advers:
en cada estrofa cantarem la vida
i vencerem la mort en cada vers.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
